Són les 7 am i sona el despertador. Després d'uns minuts de desorientació deguts al fet de ser diumenge i ser tant aviat, em poso a to i començo a endrapar plàtans iogurts per afrontar bé el matí. A les 7:44 em truca l'espel que ja m’està esperant amb el cotxe a baix. Després de fer-lo esperar 10 minuts (estava acabant de col•locar coses i revisant de no deixar-me res...), òbviament, em truca:
Espel: Afirmació o pregunta?
Miki: mmm (però que dice este hombre... se a vuelto loco!)...Afirmació.
Espel: cau neu sobre el cotxe! està nevant!
Miro per la finestra i... sí, efectivament! Nevava a Barcelona! La cosa es posava interessant...
Arribem a la zona de sortida (arc de triomf). Com que anem bé de temps, busquem pàrquing. Aparquem (segueixen caient volves de neu) ens preparem, i ens dirigim a la sortida!
L' ambient brutal amb onades de gent escalfant ja que el fred era important (2 Cº). Ens posem dins un bar, faig el "pipi" d’abans de sortir i cap els caixons de sortida. Es nota un cert nerviosisme en l’ambient!
PISTOLETAZO y a córrer! Sortim a fondo (pel que fa al nostre ritme) no portem ni 1km que els números no surten, no baixem de 170 bpm i el foot PAD marca un ritme de 5 i poc minut/km. O baixem o al kilòmetre 10 estarem literalment destrozaos.
Afrontem les rambles (3km), fa molt fred i l'espel ja comença a deixar-se anar..."alargar zancada...". Jo segueixo conservador, intentant que les pulsacions baixin de 170 però que el ritme sigui menor que 6 min/km,
però no puc. La inèrcia de la gent et fa anar a tope. Sovint diuen, l'important és participar. Sisi.... però allà maricón l’últim, jaja.
Arribem a baix a la rambla (4km) i ens adelanta un amb la samarreta de la Salle triatló (lasalletriatlo.blogspot.com) , el fet de veure un compatriota fa que li fotem canya fins arribar al paral•lel. Mentrestant l'espel es fa notar i costa seguir-li el ritme, vaig a rebufo. El tiu també veu que si la cosa segueix així, al final no tindrà forces, però va llançat. Enfilem la gran via i el deixo anar. Arribo al punt en què em faig el plantejament entre patir molt o gaudir (personalment parlant). Em quedo amb la segona opció, però sense adormir-me! Pum pum, pum pum.
El fred es fa notar encara. Fem tot l’etern tram de gran via i arribem un altre cop a l’arc de triomf. Ja en tenim la meitat gairebé! Vamos! Les iaies es posen a cridar a la vorera, i realment et distreuen " vinga que ja queda poc... (11km!)....".
De cop em passa un pel costat,que va a ful. És en Joan Francesc alias "nene" company de les èpoques al Bell-lloc. Jaja. El tiu està a un altre nivell, però no està segur per la falta d’entreno diu... Durant mig km parlem una mica i ell segueix (Va a ritme de 5 min/km, bèstia). Pels amics que no anàveu al Bell-lloc, sempre era el primer al test de cooper...jaja. Ha fet un temps de 1:44 min. i anant sense entrenar, amb una mà a cada ou. Sin comentarios! Chapeau!
Passem pel típic grup de timbalers que estan animant i arribem al zoo. Realment estic notant que el fet de córrer "sol", és una mica paranoic. Sempre que entrenem tinc a l’espel al cantó parlant contínuament!. Els que el conegueu ja m’enteneu... Per tant, durant 2km o així m'he imaginat que el tenia al costat dient-me coses....mucha locura, però és que córrer sol és bastant avorrit. Molt avorrit! Mentre hem montu la pilota, el kenià ja està arribant, aquelles bèsties fan un temps de 1:03:ss.... a un ritme de 3 min/km... No haze falta decir nada mas no?!!
Passem per marina i penso en els 2 principals absents... Martin i Javi, per lesió! Així doncs per fer més interessant la cosa m’he imaginat que corríem els 4 i l'espel ens fotia el rotllo... fins que ha arribat la diagonal una altra vegada... Al fred, se li ha sumat el vent, que amb l’ajuda de la suor, m’ha fet patir bastant. Ara bé tot quedava en una mariconada quan m’ha adelantat una holandesa que em treia un cap, i que NOMÉS anava amb una samarreta de "I amSTERDAM"...Per què us feu a la idea, jo anava amb guants, samarreta i jaqueta...
A partir d’aquí la cosa ja anava de baixada, miraves endavant: caps. Miraves enrere: més caps! El tram fins a diagonal mar s’ha fet bastant etern. Però era pur tràmit, ja quedava poquet.
Arribem al Bogatell i tota la pesca. La situació és bastant...com ho diria...rara, una mescla de sensacions. Per una banda t’adelanta la gent que comença a apretar els últims 4km i com que tu no vols ser menys, també. Per l'altra gent que el seu cos diu prou momentàniament, però que amb un "Vamos que no queda res!" segueixen.; el fred és important i el glucogen en sang...s’està acabant, i jo estic fet caldo ja.
Però com que tot està al cap, començo a fotre-li una mica. El cor es dispara de les 160 i pico a les 170 i pico una altra vegada, les cames ja van soles. Arribem al cartell de 2 km.
Arribats a aquest punt, el subidón és important. Queda molt poc estàs a tope però el cos està destrozao (almenys per a mi). La música de l'arribada cada cop es sent més forta. I finalment... LA META, la tinc allà! porto casi 2 hores movent les cames i la cosa s'acaba. L'arribada, per a què us en feu una idea era pujada, curva, i acabar passant per sota l'arc de triomf. Enfilo la pujada i el cap diu: va! sprint final! però el cos diu: xaval...calma. Sona moving de macaco, el cap s'imposa i pujo una mica el ritme. De cop apareix l'espel pel costat de la balla, ja ha acabat fa rato y m’anima a posar sexta i gas a fondo. Dit i fet, sprint a lo Usain Bolt, curva y cap a meta. El turbo final me’l ha donat en javi que estava a la meta amb el seu gorro Nòrdic animant i fen fotos (Gracias (sisi en ese tono jaja)).
FINNNNNNNNNNNNN! Deixem 21,097 km enrere paro el suunto marca 1:53:48 ostia que bé! Objectiu complert, baixar de les 2 hores. Vaig per treure'm el xip i hem pilla una pájara de les bones a l’aixecar-me... Normal després de córrer durant casi 2 hores i fer un esprint al final posant-me a 187 bpm. Locura màxima! S'acosta l'espel! YES WE DID! ojut amb el seu temps! 1:45:21 (aprox) digne d'una bèstia. Ja des de el km 0 estava a fondo!! Chapeau! mon ami...
L'organització ens dóna uns powerades, barres energètiques i plàtans, per recuperar energia.
Tothom té un somriure d’orella a orella.
Sensacions... bff. Si un s'ho mira fredament, he passat fred, tinc les cames destrossades i he patit com mai... però...
la satisfacció d'acabar una cosa d'aquestes, no té preu... és altament recomanable! Droga sana!
Nota de moral de la jornada: Al kilòmetre 19 aprox he vist un home demanant caritat al metro... anava amb cadira de rodes... li faltaven les cames. No sé, 5000 persones corren al seu costat i ell allà. No se m’ha fet pensar un rato. Donem gràcies per tot el què tenim! Som clarament afortunats! i recordeu, carpe diem!
Doncs fins aquí un dia pel record. Espero fer-ne moltes més i més acompanyat!
Arrevoir
Salut i km!
Aquí teniu algunes fotos que ens va fer en javi:
